Premi Catalunya de Sociologia: Emili Boix i Selva
La Junta de l’ACS, reunida el passat 16 de juliol de 2020, va aprovar per unanimitat anomenar al Premi Catalunya de Sociologia: Emili Boix i Selva.
Emili Boix i Selva (1917-1999), Doctor en Dret (no hi havia aleshores cap oferta acadèmica de sociologia a Espanya), era fill de Josep Maria Boix i Raspall, director general de “la Caixa” i catedràtic de Dret Mercantil a la UB, que fou condemnat en Consell de Guerra a 12 anys i destituït de tots els seus càrrecs. El seu fill, Emili, seria doncs sempre un antifranquista, fitxat com a opositor al franquisme a qui controlaven el telèfon.
Boix i Selva, seguint la petjada del seu pare, des de jove va voler crear un centre de recerca sociològica, al començament amb un rerefons catòlic fonamentat en pensadors com Agustí d’Hipona i Maritain. Després de molts intents, lluitant a contracorrent contra el nacional-catolicisme integrista dominant, va aconseguir crear l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB) (1950) del qual va ser el primer secretari general i al qual va dedicar molts esforços altruistament i amb una passió extraordinària. Aquests primers anys l’única ideologia, tolerada i sospitosa per la dictadura, era una doctrina social de l’Església, que Boix interpretava com a crítica als excessos del sistema capitalista i a la desigualtat i a la injustícia socials, i com a crítica al catolicisme oficial manipulat i falsificat pel franquisme. L’ICESB seria clausurat el 2001 per l’arquebisbe conservador de Barcelona, Ricard Maria Carles, quan començava a institucionalitzar-se la sociologia a les universitats.
Paral·lelament a la dedicació a l’ICESB i al CSIC, Emili Boix fou professor des del 1955 al 1985 a la nova Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on fou el primer docent de sociologia i de la qual arribà a ser cap de departament. Gràcies a la seva docència que es va modernitzar i actualitzar, moltes generacions d’estudiants conegueren els grans clàssics de la sociologia, des de Marx i Durkheim fins al seu estimat Weber o Parsons, i els grans temes de la immigració, la desigualtat social o el nacionalisme, i les bases socials de la religió (a les quals dedicà la seva tesi doctoral).
El 1965 publica Consideracions sobre l’objecte de la sociologia (Rafael Dalmau), segurament uns dels primers llibres de sociologia en català. En els seixanta, la dècada en què arriben centenars de milers de “nous catalans” a Catalunya, publica, entre d’altres “La condición social de los inmigrantes” i és molt influït pel “Campesino polaco” de Thomas i Zaniecky, perquè volia entendre la gran transformació social que experimentava el seu país, Catalunya, que ell estimava profundament.
Emili Boix, com a conclusió, fou un apassionat impulsor de la sociologia sota un règim que li era contrari (“sociologia” era una mica un anatema perquè sonava a “socialisme” a les oïdes incultes dels militars que governaven el país). I Boix va fer aquesta tasca de pioner de la sociologia, tot combinant-la amb la pluriocupació, perquè el sou universitari era molt baix i perquè havia d’alimentar sis fills: fou cap de la secció social del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona (1955-1985), advocat matrimonialista i professor de Dret Marítim, activitats en les quals sempre va projectar un esperit social.
Boix fou un idealista i entusiasta sociòleg que va haver de viure sota la llosa d’un franquisme advers. Estem convençuts que la seva vida i obra mereix un reconeixement públic per part del seu país i per part de les noves generacions de sociòlegs, que comprensiblement no saben els orígens i els entrebancs amb què va començar la sociologia a l’Espanya autàrquica i retrògrada, la qual va sotmetre el descrèdit de la seva persona en alguns entorns per no haver-s’hi volgut sotmetre.